En temps on els discursos d'odi s'escampen i amaran determinats sectors de la nostra societat que sembla no es vol integrar en un model social que ja fa molt de temps va canviar i no és reversible, iniciatives com ara el Festival BlackCelona Legacy són més necessàries que mai. Són necessàries perquè ens permeten mostrar, conèixer i compartir les diversitats culturals, socials, vitals d'una part dels nostres conciutadans, en aquest cas la comunitat afrodescendent que viu a Catalunya.

El Festival que se celebrarà del 25 al 27 de juliol a la Fabra i Coats de Barcelona mostrarà a través de la música, l'esport, la literatura, gastronomia com d'important és crear xarxes de suport i convivència que ens permetin conèixer i reconèixer que "existir és resistir" l'embat del racisme, el feixisme, la ignorància en definitiva.

Parlem amb en Bigwé, cantant i activista que participa en la mostra.

La cultura entra als boscos, les ermites, les places de les valls d'Àneu. La dansa, la paraula, la música s'alien amb el territori per mostrar com hi ha d'altres models de festivals: respectuosos amb la natura i amb les comunitats que hi viuen.

Del 25 de juliol al 3 d'agost, Judit Neddermann i Pau Figueres, Andrea Motis, l'actor Carlos Cuevas i "la vida als boscos" de Thoreau o la conferència feminista de Carlota Gurt seran algunes de les moltes propostes que es podran gaudir a una mostra que vol omplir de cultura els escenaris naturals de les Valls d'Àneu sense necessitat d'escenaris, cadires en renglera o infraestructures que malmetin l'entorn, demostrant que, sí, la paraula viva pot ocupar el centre d'un festival sense teatres ni auditoris.

Aviat ens n'anem de vacances, i per poder fer-ho amb la satisfacció d’haver fet una bona temporada, repassem alguns llibres dels quals hem parlat aquest 2024-2025: “Qui té por de gènere” (Bellaterra) de Judith Butler; “Vomitorium” (Sueños de Sabotaje) de la Diana J.Torres; “Deseo disidente” (Cielo Santo) de l’Anneke Necro; “La gran deserción” (Tercero Incluido) de Francesca Coin; “Phobiopolítica” (Catarata) de Francis García Collado; “La ilusión occidental de la naturaleza humana” (Virus) de Marshall Sahlins; i “Paradís” (Institut del Teatre) de Kae Tempest.

El 22 de juliol el Teatre Grec acollirà l'espectacle "Pau Riba: Diòptria 55-Com un somni d'una nit d'estiu". Caïm Riba i Pol Segarra són els directors artístics d'un homenatge on participaran entre d'altres: Rita Payés, Roger Mas, The Mortimers o la Ludwig Band entre d'altres.

Avui hem volgut recordar la conversa que tinguérem amb el Pau Riba el vuit d'abril del 2019 quan faltaven uns dies perquè es pogués veure al Teatre Joventut de Badalona el concert que celebrava el cinquantè aniversari d'un dels discos més icònics i inspiradors del nostre país.

En acabar la xerrada amb el Pau, ens va dir... tot això, no s'hauria pogut fer sense la Memi, ella s'ha ocupat de tot...no us oblideu.

Avui hem volgut recordar-la, però, conscients que va ser a més de creadora, inspiradora, impulsora de desenes de projectes, teixidora de xarxes emocionals i vitals, hem considerat que sigui una veu amiga la que li dediqui aquest programa.

Gràcies Bet Gàrgola, Gràcies Memi, Gràcies Pau.

Aprofitant la recent visita de l’ autor mexicà a Barcelona, recuperem l’ assaig de 2024 “El planeta de los hongos” (Anagrama), un llibre on Naief Yehya desplega una història cultural dels fongs psicodèlics, del paleolític fins a l’ actualitat.

Un tractat apassionant on s’ aprofundeix en la relació dels estats alterats de consciència amb la mateixa constitució de les nostres creences i sistemes d’ organització social.

El Daniel Granados, del Territori Clandestí ha participat com a delegat de drets culturals de la Diputació de Barcelona al Seminari internacional de Polítiques Culturals de Rio de Janeiro. Ens explica els principals reptes internacionals que s'estan establint en aquesta trobada i les eines culturals de les quals podem disposar per confrontar-los: desigualtats, discursos d'odi o la necessitat d'apostar per una transició ecològica justa.

L' Oriol Rosell ha escrit un nou llibre i la polèmica està servida. A “Matar al papito” (Libros Cúpula), assegura que l’auge de les músiques urbanes ha suposat un canvi de paradigma comparable al naixement del rock’n’roll, i ho intenta demostrar argumentant que el fenomen reflecteix profundes transformacions socioculturals, polítiques i tecnològiques.

Tan grans, de fet, que han provocat un xoc generacional com feia molt temps que no es veia.